Estem segurs de ser conscients del que fem o diem i del perquè a cada moment?
Estic segura que tots, o gairebé tots, automàticament i instintivament contestaríem aquesta pregunta amb un “sí, jo sí!”. Parem-nos, però, un moment a reflexionar del que de veritat en som conscients.
A les nostres activitats quotidianes, fins i tot a les més senzilles com preparar l’esmorzar, vestir-nos o conduir el cotxe, ens sentim autors d’aquestes accions d’una manera que ens permet decidir iniciar i controlar aquestes activitats. És així de veritat? Estem intencionadament i conscientment decidint a cada moment quina acció fer, com fer un moviment, quan parar de fer-ho o decidint el contingut dels nostres pensaments?
Aquest article té com a objectiu centrar-se en la reflexió sobre la importància de ser alerta: és a dir, estar de veritat conscients de nosaltres mateixos superant els nostres automatismes i fent-nos preguntes que ens poden fer arribar a ser més conscients dels nostres estats interiors, emocions i pensaments.
Si parem un moment a reflexionar, de fet, podem veure que cada dia reaccionem al nostre entorn gairebé sempre de la mateixa manera. Això és simple d’entendre si coneixem com treballa el nostre cervell.
Per exemple, si pel carrer ens creuem amb un amic i ell ens pregunta: “Com estàs?” amb el 99% de probabilitat contestarem automàticament “Bé, gràcies! I tu?” tot i que hem tingut un dia terrible i ens sentim estressats. Quantes vegades ens ha passat una cosa semblant? Quantes vegades diem alguna cosa o fem alguna cosa i de seguida prenem consciència que, en realitat, no volíem dir o fer aquesta cosa? Aposto que això és una cosa que ens passa diàriament a qualsevol de nosaltres i encara amb més freqüència a totes aquelles persones que no han pres encara consciència dels automatismes de la seva ment.
Us facilitaré altres exemples. Quan esteu caminant i la vostra ment està vagant, és molt probable acabar en un lloc on soleu anar però que aquesta vegada no era el lloc on volíeu anar. O, Recordeu de les primeres vegades que vau conduir un cotxe? Segurament estàveu posant atenció a l’entorn i tots els moviments i accions que estàveu fent. Un cop us vau sentir segurs, després d’haver conduït un temps i repetit les mateixes accions moltes vegades, heu deixat d’estar alerta i el vostre cervell ha entrat en pilot automàtic.
Des de llavors, cada vegada que conduïu el vostre cotxe ja no heu de pensar i parar atenció a com moveu el peu, sobre quin pedal pressionar o quina marxa posar: fins i tot podeu cantar música o parlar pel mòbil mentre esteu conduint (clarament amb el mans lliures , si us plau!).
Aquests simplement són senzills exemples de com el nostre cervell treballa de manera automàtica i mecànica, tret que estiguem conscientment presents a l’aquí i l’ara. El nostre cervell entra amb pilot automàtic amb totes les habilitats i amb tots els patrons conductuals que aprenem. Després d’unes quantes vegades de repetició dels mateixos patrons d’activitat, de moviments o de conducta, aquests esdevenen automatismes adquirits a través de les experiències. Passa el mateix amb els nostres pensaments: les nostres interpretacions de la realitat, que s’han anat reforçant amb els anys i les experiències, es tornen automàtiques.
El pilot automàtic és un do, ja que ens permet enfocar la nostra atenció i atendre altres estímuls mentre fem altres tasques. El problema sorgeix quan ens quedem atrapats i seguim actuant com a autòmats deixant que aquests mecanismes automàtics subconscients decideixin per nosaltres sense que ens n’adonem. En aquest cas, és la nostra ment subconscient que tria a cada moment el que fer o dir, tornant a proposar els mateixos patrons de pensament i creences consolidats en el temps.
Com explicava de manera més exhaustiva i detallada a l’article anterior, no tenim un accés directe i una representació univoca de la realitat ja que el nostre cervell construeix una representació del món exterior que sempre depèn del filtre dels nostres sentits, estats emocionals, creences i experiències passades. Així que si de veritat volem continuar evolucionant i creixent en el nostre camí de desenvolupament personal, el pas més important és començar a prendre consciència d’aquests automatismes i esforçar-nos a estar en alerta a cada moment.
A la nostra ment li encanta tot allò que és familiar, estem atrets per totes aquelles informacions o situacions que confirmen el nostre model de la realitat. Fixar-nos en com fins i tot les persones amb qui creem connexions més significatives són individus que comparteixen la majoria de les nostres creences i han viscut experiències semblants. Aquest és un mecanisme automàtic comú entre tots els éssers humans, estem programats per reduir el nostre repertori d’experiències que confirmen el nostre model de la realitat. Però, com a éssers humans, també tenim una capacitat única: la de la metacognició, és a dir, poder prendre consciència de la nostra capacitat de pensar i dels mecanismes que hi ha darrere de les nostres decisions, creences o accions, és a dir dels nostres automatismes.
Quan prenem consciència dels automatismes i dels processos subconscients que dicten la nostra interpretació de la realitat, inevitablement el nostre nivell de consciència augmenta. Malauradament però, prendre’n consciència no és prou per poder-los eliminar i substituir-los amb nous patrons de pensament i de conducta d’una manera que sigui definitiva.
Desaprendre alguna cosa i debilitar patrons automàtics no és un procés ràpid i senzill. Un exemple que ens en pot donar una clara prova és l’ experiment de la bicicleta al revés proposat pel divulgador científic estadunidense Destin Sandlin.
Amb aquest experiment, Destin Sandlin ha demostrat que els nostres patrons de pensament són molt més rígids i difícils de canviar que els d’un nen i com el coneixement no implica la comprensió. Tots hem après a anar amb bicicleta quan érem nens i un cop apresa i integrada la seqüència d’accions i comprès com fer-ho, l’algorisme s’ha programat al nostre cervell per poder anar amb bicicleta de manera automàtica, sense haver-ho de pensar. Què passaria si ens demanessin muntar en una bicicleta on en girar el manillar cap a un costat, la roda es mogués cap al costat contrari?
Destin Sandlin, després haver provat muntar en aquesta bicicleta al revés, ideada per un amic enginyer, va demanar a molta gent durant diferents conferències que intentessin muntar-hi. Visiblement al principi, tothom, pensant haver-ho entès, creia poder fer-ho sense problemes. Les instruccions eren senzilles d’entendre: quan gires el manillar a l’esquerra, la roda gira a la dreta. El que en realitat va passar durant aquest experiment és que tots els que van intentar anar amb la bicicleta al revés de seguida queien i no aconseguien avançar ni un metre. El fet més curiós és que al creador de l’experiment li va costar vuit mesos d’entrenament aconseguir anar amb bicicleta al revés, mentre que al seu fill de vuit anys només li va costar dues setmanes aconseguir-ho.
Aquesta troballa és deguda al fet que els nens tenen un cervell molt més plàstic comparat amb el dels adults, ja que les connexions entre diferents àrees cerebrals encara no són tan rígides, a causa de la repetició de les mateixes experiències com passa amb els adults . Aleshores, els resulta més fàcil actualitzar els seus models. Una altra troballa curiosa d’aquest assaig és que, una vegada hem aconseguit assimilar un nou model i creat així també un nou patró d’activitat al nostre cervell, quan volem tornar a l’antic patró, per exemple muntar en una bicicleta clàssica, al principi ens resultarà difícil, encara que després de pocs intents, aquest es torna a activar i aconseguim anar amb bicicleta sense cap problema.
Què vull dir amb tot això? Que canviar, millorar alguns aspectes de nosaltres mateixos, continuar creixent i evolucionant com a individus i com a espècies és possible, encara que requereix paciència i esforç per part d’un mateix.
Els éssers humans som els únics animals capaços de reflexionar sobre nosaltres mateixos, de fer-nos preguntes, investigar i descobrir quines són les lleis de la naturalesa que regulen el món en què vivim.
El famós astrònom, astrofísic, cosmòleg, astre biòleg, escriptor i divulgador científic nord-americà Carl Sagan deia que “som pols d’estrelles que pensa sobre les estrelles. Som la manera com l’univers es pensa a si mateix”. A més, també afirmava que “vivim en una societat exquisidament depenent de la ciència i la tecnologia, en la qual pràcticament ningú no sap res sobre la ciència o la tecnologia” i això no podria ser més verídic.
Aleshores, per què no aprofitar plenament les capacitats del nostre cervell i de totes les troballes que la ciència ens ofereix? La idea que no es pot canviar un mateix és errònia, és una creença antiga que s’ha anat transmetent de generació en generació quan encara es creia que el cervell dels adults era impossible de modificar.
Ara gràcies a la ciència ja sabem que no és així, que encara que sigui més difícil i que requereixi més temps, ja que el cervell adult necessita moltes més experiències per poder actualitzar el seu model de la realitat, amb una mica de voluntat i d’esforç. podeu modelar la vostra activitat.
No estàs plenament feliç i satisfet de la teva vida? Et sents estancat a un lloc que no et pertany? Tens la sensació de no ser plenament amo de la teva vida? Fes alguna cosa diferent, hi ha moltes possibilitats per sortir d’aquest estat, simplement el teu cervell i els teus patrons són tan rígids que no et permeten veure-les!
Moltes persones que vénen a provar el Neurofeedback, per exemple, una de les primeres preguntes que em solen fer és quant de temps trigaran a notar resultats i en contestar-los que requereix temps i algunes sessions, perquè el cervell necessita una quantitat d’experiències elevades per poder formar noves connexions i debilitar les antigues i consolidades, es desanimen. Malauradament, però, el cervell funciona així i aquests mecanismes, com ara els automatismes i les resistències al canvi, tenen un objectiu evolutiu i són part de la nostra programació biològica.
Descobrir quines són les nostres automatitzacions i comprendre com funciona el nostre raonament, ens confereix la potencialitat de ser conscientment i intencionadament amos de la nostra vida. La nostra ment pot ser el nostre pitjor enemic, ja que el cervell té una tendència cap a la negativitat que ens ha permès sobreviure com a espècies, fins que no comprenguem i siguem conscients dels seus mecanismes: només així, la ment es podrà tornar la nostra millor amiga.
